Oriol Puig Taulé (Núvol, 19.1.2021)
Albert Arribas ho ha tornat a fer. En aquest petit país nostre, terra de directors-estrella i modes passatgeres, en què redactem llistes dels actors més sexis i dels llibres més venuts de la setmana, el senyor Arribas ho ha tornat a fer. La unió del seu món o, el que vindria a ser el mateix, l’univers ètic i estètic de Centaure Produccions amb un text de Lluïsa Cunillé prometia emocions fortes. I a fe que amb El jardí ho ha aconseguit. A la Sala de Dalt de la Beckett té lloc, cada vespre, una cerimònia escènica, un ritual sagrat, una missa negra i laica. En escena, dues bèsties descomunals: Màrcia Cisteró i Antònia Jaume. Quina colla, la colla de l’Arribas.
Aquests dies, quan anem al teatre, anem al teatre. No anem a sopar, ni anem a fer la cervesa de rigor abans o després de la funció. Anem al teatre. La Sala Beckett amb el bar tancat es converteix en un gran contenidor, un castell buit on tot és possible. Una estrena sense croqueta segueix sent una estrena. Pugem al pis de dalt i ens fan sortir al pati, perquè accedim a la sala passant per l’escenari. Modernor absoluta abans i tot de començar la funció. Supera això, Julio. La grada mòbil està situada a tocar de la boca d’escenari, per tant els espectadors de primera fila estan gairebé encastats a l’escena. Veiem un aquari, il·luminat, amb plantes però sense peixos. Seiem. Sentim el missatge abans d’iniciar la funció: la veu dolça i gironina d’Albert Prat ens dona la benvinguda. Identifiquem, de seguida, el “to Arribas”: ritme pausat, un toc d’ironia i molta autoconsciència. Ens trobem a la Sala Beckett, Obrador Internacional de Dramatúrgia, un teatre que és municipal i fàbrica de creació alhora, subvencionat per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i l’INAEM (Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música). De l’INAEM a l’INEM només hi ha una lletra de diferència. Gol.
Com a les pel·lícules antigues, els crèdits van abans i no després de la cosa. Així ens veiem obligats a escoltar que l’espai i el vestuari són de la Sílvia Delagneau, la il·luminació del Marc Salicrú i l’espai sonor del Lucas Ariel Vallejos. El dream team del teatre modernu català. Fins i tot ens diran els noms dels estudiants en pràctiques i dels oients. Justícia poètica i ètica professional. Albert Arribas meets Lluïsa Cunillé: volíeu droga dura? Aquí en tindreu dues tasses ben plenes. El jardí són dues dones. Assistent social, una, treballadora de parcs i jardins, l’altra. L’una visita l’altra. Ja ho teniu. Argument explicat. La Cisteró és l’assistent: gavardina de plàstic, faldilla i camisa blanca. La Jaume és la jardinera: roba de treball de L’Africana (al mateix carrer Pere Quart, davant de la Beckett). La perruca de l’Antònia mereix un Premi Butaca.
La jardinera ha estat desapareguda durant dos anys, i ara ha tornat. Vet aquí la visita de l’assistent social, com una vella dama. Ha marxat o sempre hi era? Qui ho sap? Era un fantasma? No direm que el text és enigmàtic, perquè l’Arribas ens renyarà. Un relat escolar, una òpera de Strauss i l’aeroport d’Amsterdam. Una certa idea d’Europa. Els irlandesos U2 van rebatejar el vell continent com Zooropa. Les alemanyes Chicks on Speed versionaven Euro Trash Girl. Alaska y Dinarama (com la Beckett, “movida promovida por el ayuntamiento”) cantaven, el 1986, a La funcionaria asesina. “Perseguida, acosada por la ley, / no podrán pararme ni detenerme. / Desahuciada, fuera de la sociedad, / robo, estafo y mato, cometo atracos. / Todo lo hago por salir de la misma rutina, / tan aburrida, estoy muerta en vida”. A casa sempre hem sigut molt d’Alaska. La meva mare va treballar tota la vida a l’Ajuntament de Sabadell, per tant s’identificava molt amb aquesta cançó.
Màrcia Cisteró i Antònia Jaume haurien de presidir, a partir d’ara i de forma vitalícia, l’Associació d’Intèrprets amb Personalitat de Catalunya. El que fan aquestes dues bèsties en escena no té nom. Arribas és exigent, això és indubtable, i elles entren al seu joc i van fins al final. Amb aquella calma. Si seguim anant al teatre és per això, senyores. Ni televisió ni sèries ni sofà ni manta. El teatre és respiració conjunta, vibració col·lectiva, allò que succeeix en les partícules d’aire que separen escenari i platea. A la sortida del teatre, el col·loqui postfunció és inevitable. El jardí pot agradar més o menys, és clar, però és tot el contrari a la cultura d’usar i tirar, al fast food, al “ja hem passat la tarda”. El senyor Arribas i els seus centaures són dels creadors més estimulants que tenim ara mateix a casa nostra. Sembla que cobri comissió, però això és així. Cuidem-los. Fem que deixin de ser éssers mitològics. A Europa serien els reis del mambo.