Cal estar atents: són, tan sols, quatre funcions al TNC. És l’oportunitat de descobrir, en un paper desbordant, el talent actoral de Màrcia Cisteró. (Esteve Miralles. Núvol. 24.04.2014)
Difícil de resumir, i impossible de sintetitzar, penso. Potser es pot dir que parla d’això: de com és la vida –la mort– en primera persona (del singular i del plural), quan un país s’autodestrueix abandonat a la mesquinesa dels seus dirigents, quan cap dels futurs previsibles és fèrtil, quan la devastació no genera compassió, ni reacció, ni reflexió. És un text de 1979, pensat des de Grècia. I encara ressona. (Inquietant espai sonor i escenogràfic.) La lliçó, potser: cal pensar i cal parlar, fins i tot, o sobretot, quan tot fa difícil pensar i dir.
Moro com a país
Costa dir-ne gaire res més. Albert Arribas descriu l’obra com “una febrada”. Potser, jo apostaria, com una erupció volcànica: roca densa i ardent, flux imparable, externalització d’un infern incontenible, magma de paraules inapel·lables, d’idees d’una lucidesa tèrbola de tan evident.
Màrcia Cisteró ja havia demostrat ser una secundària inqüestionable en multitud de muntatges recents, i els espectadors la recordaran sobretot per les seves participacions en direccions d’Oriol Broggi. Amb Moro com a país, Cisteró ha d’abordar un monòleg despietat, sense cap de les facilitats ni literàries ni interpretatives amb què els monòlegs se solen socórrer: ni una narració en primer terme del discurs, ni una posada en escena refugiada. Els controls corporal i lingüístic que exhibeix la situen a un nivell d’excel·lència màxima; sens dubte, un model de referència per als actors que vulguin estar a l’altura d’un teatre nacional.
Pel que fa a la traducció de Joan Casas, l’he qualificada de magistral, i ho reitero, i la reivindico com a guia i com a lliçó necessària en aquests moments en què assistim, de manera habitual, i en una regressió incomprensible, a traduccions deficients (els “afganesos” esdevenen “afgans”, i els periodistes demanen “cafè sol”, els que ploren “es sequen les llàgrimes”) i raquítiques d’estil. Perquè la qualitat és l’estil: naturalitat expressiva i rigor conceptual, equilibrats amb sentit de l’oralitat, fins i tot (com és aquest cas) quan el text original és d’una complexitat altíssima.
Hi insisteixo: una hora i quinze minuts de teatre sense concessions –sense deixar de fruir d’un desbordament desafiant ni un sol instant– us esperen a la Sala Tallers del TNC del 24 al 27 d’abril.